Don Jesús, el Vicari

De WikiPetrer
Dreceres ràpides: navegació, cerca


Jesús Navarro Segura, més conugut com Don Jesús, el Vicari.

Tota la generació del segle XX ha conegut i ha tractat a Petrer a don Jesús el Vicari, com així l'anomenaven.

Don Jesús -el Vicari-

Per influències familiars, especialment pel seu tio don Juan Cantó Escolano, sacerdot en la nostra localitat i que més tard va tornar al seu poble natal, Novelda, per a atendre la capella d'Antonia Navarro, “la tia Pochocha”, va decidir anar al seminari d'Oriola amb 11 anys.

El seu afany per l'estudi i la seua afició pel ciclisme el van mantindre sempre despert, actiu i dinàmic. Va arribar a competir en una carrera infantil. Una vegada en el seminari es va dedicar plenament als estudis de batxiller, filosofia i teologia, que va superar sempre com a bon estudiant. Tenien per a ell gran atracció les ciències naturals, així com la física i química.

Amb 23 anys encara no complits, va celebrar la primera missa en la Nit de Nadal de 1923 a Petrer. Immediatament, al febrer de 1924, es va incorporar a files com a sacerdot militar a Alacant i prompte va ser enviat a Melilla. Després de quatre anys va passar a la diòcesi, concretament com a vicari de la vila de Dolores i d'aquí va passar també com a vicari de l'Església de la Mare de Déu de Gràcia, a Alacant, que va compaginar amb el treball de comptable en una fàbrica de calçat.

Després de la monarquia, ve la República, que fa de les seues, i don Jesús va arribar al “cotxe de les calaveres”, però no s'atemorí. Va ser posat en llibertat per l'ajuda d'un parent seu, don Joaquín Beltrán, i un amic que militava en el Partit Comunista.

Ve a Petrer, el seu poble natal, i després d'uns mesos amagat a casa del seu germà José, ha d'atendre sa mare i germana Caridad, treballant en el seu hort i fent avarques. En plena guerra civil el criden a participar en el ban republicà com a oficial sanitari i dirigint un hospital a Cocentaina. El dia que va finalitzar la guerra va ser per a ell un dia feliç.

Don Jesús, juntament amb don Conrado Poveda, fill de Petrer i els dos companys de seminari, van emprendre la tasca de reconstruir el temple parroquial i les ermites del Santíssim Crist i de Sant Bonifaci, que havien sigut literalment cremades, no destruïdes.

Don Jesús en la seua taula d'estudi del Seminari

Don Jesús es va trobar molt deteriorada la imatge de la patrona, la Mare de Déu del Remei, en el muntó de cendres de l'església parroquial; dos anys després va ser enviada a restaurar a València. Quatre anys més tard començarien les obres de restauració en la parròquia. En acabar la guerra civil, el vicari general de la diòcesi li va oferir la plaça de retor a Petrer, però don Jesús ho va refusar i quedà com a vicari i capellà de les terres de la parròquia, càrrecs que va exercir fins a la seua jubilació en 1978.

Va viure en l'anomenat carrer de la Mare de Déu, casa de la Capellania, i al final en el carrer Sant Bartomeu. Va treballar la terra, tenia gran afició a la mecànica, va tenir diversos ciclomotors que utilitzava amb eixe fi, i va ajudar a formar la Comparsa de Llauradors, en 1946, per a participar en les Festes de Moros i Cristians en honor a Sant Bonifaci, Màrtir. Mor sa mare en 1941 i la seua germana Caridad en 1987, i queda a casa de la seua germana María. Si va començar amb D. Conrado, va seguir amb D. Vicente Marhuenda, amb D. Vicente Hernández, amb D. Jesús Zaragoza, amb D. Antonio Penalva, amb D. Antonio Aniorte i amb D. José Tormo.

Els seus últims dies els passa amb les seues lectures, futbol o bous quan els televisen. Ha batejat, casat i soterrat a mig Petrer i ha sigut feliç fins als últims moments de la seua vida. Va viure per a Aquell que va morir dos mil anys abans que ell morira.

Bibliografia

PATRICIA NAVARRO DÍAZ -REVISTA FESTA-90

ANTONIO ROCAMORA SÁNCHEZ, retor de Sant Bartomeu, Apòstol. Recopilació.